He decidit que ja n’hi ha prou, que ja toca sortir de la comarca. I que ho faré acompanyat no només amb l’Adrià, sinó que amb la resta de la família Caus-Cortell, que no en son pocs. Però sembla ser que no serem els únics que haurem tingut la mateixa idea, serà que coincideix amb l’obertura de fronteres comarcals?...
Hem quedat a les 10:00, i és que avui és diumenge, hora “dominguera”, al camí dels monjos. És el camí que agafen els ases per pujar el menjar al restaurant,…al terra hi ha les proves que així ho indiquen.
El recorregut que agafarem per pujar a la Mola és el següent:
Sense masses entrebancs comencem la caminada, fa bon dia i el dia promet una excursió agradable. I ja es veu a la cara dels components de l’expedició,...les ganes, la predisposició...i és que avui ens menjarem el món!!!.
Seguim el camí ombrívol, entre pins, alzines i cagades.
Iep!...gireu-vos que faig la foto!
Quan portem uns 20’ ja veiem unes vistes des d’un mirador natural on podem veure el Montseny, ca la Montse, també podem veure la major part del pobles del Vallès Occidental i ens agradaria veure Mallorca, però el dia no és prou clar.
En aquest punt ens adracem directes a la Mola i podrem veure quasibé en tot moment el nostre objectiu, on hi ha un monestir i un restaurant.
Durant aquest troç aprofitem per parlar l’Adrià i jo sobre el seu temps de dedicació d’oci als jocs que té instal·lats al portàtil, i és que troba injust la restricció horària que li hem imposat, jo en canvi trobo que és massa temps el que li dedica. Serà coses de generacions?...ell diu que sóc un “boomer”, jo pensava que era un tio jove i estava a la “onda”...a vegades em dona la sensació que el canvi generacional entre pare-fill ara és molt més gran que fa 30 anys...
Amb una mica de queixes comprensives de cansament, seguim fent la pujadeta.
Mirades on no calen paraules:
Però un dels objectius d’aquestes excursions és interioritzar que hi ha coses que costen un esforç per arribar al final. I per molt que ens costi, aprendrem a treure les forces d’on calgui per superar aquest cansament i poder arribar a l’objectiu final. Aquesta vegada serà un cim, però demà potser és un altre cosa...la gràcia de la vida.
Aquesta foto m’agrada perquè l’Adrià a fet un esforç per aconseguir l’objectiu. Li ha costat, s’ha cansat i ha arribat al final. I és quan ens costa més aconseguir la nostra fita més l’assaborim i més ens queda marcada dins nostre. Segur que l’Adrià s’enrecordarà durant molt de temps!...i sinó, aquí tenim aquest blog perquè ho pugui llegir...hehehe.
Aquí tenim les proves de que hem fet el cim tota la família Caus-Cortell:
Ha estat una excursió xula, ja que és díficil trobar-nos tota la família i a més quan ma mare va fer 70 anys ahir 20 de març. Per molts anys mama!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada