Matagalls (1697mys) - Massís del Montseny - Osona

Divendres, 9 de desembre del 2022

Aquest any sembla més productiu que la resta d'anys anteriors en quan a activitat senderista, i hem decidit abans no acabi l'any fer un altre sostre comarcal, aquesta vegada serà el Matagalls.

Jo el Matagalls l'he fet una vegada des de coll formic, i des de l'altre vessant em feia gràcia fer-lo, a sobre, l'Arnau, el cosinet de l'Adrià proposava de fer-lo des de la banda de Viladrau. L'Arnau està fen un mòdul d'activitats a l'aire lliure i li fan fer com a treballs, preparar rutes senderistes, per tant, ens posem de clients de l'Arnau, que ens farà de guia.

Com ja heu pogut deduir, aquesta excursió la farem amb l'Arnau, el Sr.Encarregat, una guineueta, l'Adrià i jo. Aquí sortim tota l'expedició des de a l'inici del l'excusió, que és el coll Bordoriol:

S'ha de dir que feia fred i bastant de vent, però nosaltres motivats, uns més que altres, tirem cap amunt.

L'Adrià ja ha avisat a l'Arnau que no toqui cap animaló, el perquè ho podreu deduir llegint... (llegir entrada del blog al sostre comarcal del Maresme). Un cop hem posat les condcions inicials per començar la gran aventura, ara si que ja podem tirar amunt.

El camí comença planer i va pujant mica en mica, ja s'insinua que al final ens trobarem amb un mur.

Pel camí ens trobem amb el que hauria estat una granja de porcs actualment ja abandonada, parem per fer-li una ullada, ja que d'això es tracta, de empapar-nos de vivències!!!...

De moment el camí va essent un camí de roses, o de fulles de castanyers més aviat.

En aquestes fotos encara el camí no pujava amb la pendent forta.

És a partir d'aquí que començarà al camí a pujar amb una pendent respectable. L'Adrià indignat diu que per aquí no passa, però li agrada queixar-se, m'ha sortit rebel el tio!...i clar, costa de veure el sentit de tot plegat a aquestes edats. El cas de l'Arnau és un altre, ell és un motivat de l'esport, basicament del bàsquet i del mòdul que està fent, i es nota, tira del carro del grup.

Amb un estira i enronça convencem a l'Adrià perque seguixi, i ell acaba cedint i puja.

Després de 1h i 30' pujant ens plantem a en un coll, ja ens queda 30' per arribar al sostre comarcal d'Osona, ens treiem els entrepans i comencem a menjar.

S'ha de dir que amb les presses, jo m'he deixat el dinar de l'Adrià i meu, i hem demanat amb poc marge al Sr. Encarregat si ens podia fer alguna cosa, el pobre s'ha currat uns entrepans de xoriç,...entraven molt bé en aquest moment.

En aquest punt ens trobem que seguix bufan el vent amb ganes i la emperatura és baixa, agafem fred, jo pateixo per la Nura, que tot i portar-la abrigada no sé si serà suficient, a més,  ella encara no sap com dir-m'ho o el més segur que jo no l'entengui si m'ho diu, en tot cas..., decdim que l'excursió s'acaba en aquest punt.

Jo em quedo una mica decepcionat, però en el fons, no acaba de ser una lliçó de vida. A la vida també s'han de prendre decisions que no ens agraden, però snets és el millor decisió que pot prendre, com ha estat en el cas d'avui. A part, com diria un amic meu escalador, ...les muntanyes no es mouran, sempre hi podrem tornar!

Doncs a falta de 30' per fer cim, decidim tornar al cotxe, la Nura comença a plorar, potser te fred, o potser te son i així no pot dormir..., sento que hem pres la millor decisió.

Amb el cap ben alt podem dir que hem fet una retirada a temps i ens hem gaudit, hem pogut explicar-nos les nostres coses i hem sentit com formavem part, durant una estoneta, d'aquest mon, parlo del qu eno és virtual!...el que et carrega les piles de veritat!....

...to be continued!!!

Sant Jeroni (Massis de Montserrat) - Sostre comarcal del l'Anoia i el Bages

Començo a pensar que Sant Jeroni és el cim més salvatge que algún visitant al Monestir de Montserrat pot fer. Quan parlo d’algú, em refereixo a una persona que estant en algun corriol de Montserrat et pot arribar a preguntar per on es va a Montserrat quan es vol referir al Monestir. I és que en els últims temps, i gràcies a les tecnologies, som capaços de fer de tot, i sobretot fer-ho sense tenir cap mena de consciència. És l’arma de doble fil que té la tecnologia, sembla que ens pot portar qualsevol lloc, però despullats del poder, ens treu empoderament, anem de clients, i com a clients ens devem al qui ens porta, sense ser conscients del que comporta fer allò. 

Bé, suposo que ja heu pogut deduir quin cim hem fet aquest diumenge 16 d’octubre, Sant Jeroni de Montserrat, sostre comarcal compartit per l’Anoia i el Bages. Per tant, tenim 2 sostres comarcals més. A la llarga estaria bé repetir-lo per ser més puristes.

Aquesta vegada, l’expedició està formada per l’àvia, la Nura (germana de l’Adrià, àlies cukicú), l’Adrià i jo. Serà una prova de foc, ja que la Nura te 11 mesos i mig i encara té uns horaris a seguir, dormir/menjar…etc, però intentarem fer-ho perquè tothom estigui content.

És diumenge 16, i som capaços de sortir de Molins a les 9:30, arribem fins al pàrquing del Monestir i ja veiem que està tot ple, serà un dia on veurem japonesos i sobretot japonesos, de tant en tant algun “rana” sense samarreta i cridant “...ohhhhhh!” quan està pujant les escales. 

Comencem a pujar, tots amb la seva respectiva motxilla i jo amb la Nura al darrera, hauria de dormir i ja no vol dormir, s’insinua una pujada distreta. 

Àvia, Adrià, Marc i Nura…i un grup de japonesos al fons.

L’Adrià ja pregunta si farà pujada, com que ja ens coneixem, i ja té 13 anys, pel que vol, li soc sincer i li dic que la pujada es concentra sobretot al principi, fins al pas dels francesos. Ell es queixa, però acaba fent allò que se li demana i ho fa, en realitat seria capaç de fer el que volgués…

Estem una bona estona pujant escales i comencem a suar de valent, arribem al pas dels francesos, pel qui no ho coneix, son unes escales molt estretes i empinades que passen per dos monstres de roca, un cop em aquest punt les escales aniran minvan al mateix ritme que les nostres forces.

Ara ja arribem a la panxa del Bisbe i fem una parada per donar de menjar a la Nura, calculem que ja som a la meitat del camí en temps i seguim. L’Adrià ja comença a preguntar si es veu el cim i és que les ganes d’arribar hi son des de que hem sortit del cotxe, però com a la vida mateixa, quan ens posem a fer quelcom, no veiem el final de manera immediata.

l’Adrià i l'àvia abans d’arribar a la panxa del bisbe.

L’Adrià, jo i la Nura. A dalt es veu la prenyada, agulla característica de la zona de Sant Benet.

En aquest tram l’Adrià i l’àvia tenen molt de temps per explicar-se coses i paradoxalment passa el temps volant, i ja ens plantem a les últimes escales que ens porten al cim. Fa temps que no passava per aquí i menys un diumenge. Podem constatar que a la rambla hi trobarem menys gent.

Unes escales més i ja som al cim.

Ja hem fet el cim, i com no, la foto de rigor. Com que fa l’aire característic, no ens hi quedem massa temps, ja que la Nura no ens pot comunicar si passa fred o no, per si de cas, baixem ràpid després de gaudir de les vistes.

Sostre comarcal del Bages i l’Anoia.

Sant Jeroni 1236mts.

Baixem fins l’ermita de Sant Jeroni i mengem una mica abans d’encarar la baixada. L’Adrià ha fet una bona suada i es comença a notar cansat. En qüestió de 1 hora ja ens plantem al cotxe, i amb la Nura adormida, per ella també ha estat una excursió plena d’emocions, s’ha fet un fart de veure gent que la saludava, i ella encantada.

Paradeta per agafar forces a l’ermita de Sant Jeroni.

Ara ja som al cotxe, satisfets i amb un record més a la motxilla d’aquells que ens quedarà per sempre….

Zona d’agulles, zona de Rallys!!!...hihihi

PD: El mateix dia a la nit, l’Adrià es va posar malalt, i els dies següents va agafar una bona febrada, segurament deuria contagiar-se a la mateixa excursió, a l’aire lliure, però amb tanta gent tampoc és d'estranyar,...i és que si una lliçó podem treure d’aquest fet, és que per molt que vulguem protegir l'ésser humà de les adversitats d'aquest mon posant barreres, no podem deixar de formar-ne part, amb les coses bones i dolentes que comporta, i que l'alegria de viure no sigui mai la moneda de canvi.

 Albarda Castellana - Massis de Montserrat (Baix Llobregat)

Aquesta vegada el sr. encarregat ha deixat les botes de pescar per les botes de muntanya, i és que quan se li proposa un sostre comarcal, no pot dir que no, ell sempre va pel "lado más bestia de la vida".

Feia temps que el Marc tenia ganes de fer aquest sostre amb l'Adrià, ja que és el punt més alt del "Baix Llo". Diversos motius s'afegien aquesta caminada, un bon desnivell positiu, bones vistes de les agulles centrals de ca la Montse, i com no,...poder disfrutar del mitjanetis!

Com va sent habitual, cada vegada el Marc li costa més convèncer a l'Adrià de fer l'excursió, però encara té recursos sota la màniga, és un gat vell pel que l'interessa, i ha fet servir el vell truc d'avisar els Lopez, tiet i cosí de l'Adria. El Marc ha quedat sorpès, que ara per parlar amb l'Arnau, cosí de l'Adrià, ha d'inclinar el cap 5º més amunt, ell ja fa 1'95, i el Marc va de baixada...

Tot i que el temps no acompanya, l'excursió ha començat des de Vinyanova (Collbató), i ha pujat pel camí dels monjos. Al començament hi ha un tram que planeja, 1km aproximadament i a partir d'aquí la pendent va augmentant, aquet pendent ja no la deixaran fins al cim.

                                         Aquí encara no sabien que els hi esperava!...huhuhuhu

Durant la pujada han descansat a moments. S'ha de dir que la roca estava una mica molla de la boira pixanera.

Primer descanas merescut.

En aquesta caminada l'Adrià ha explicat que fa uns mesos que fa atletisme, i ha volgut demostrar la seva form física d'un principi portant un ritme infernal. Com no, l'Arnau l'ha seguit.

L'expresió de la cara ja ens insinua que aquest sostre serà dur.

L'Arnau explicava a la resta que juga a Basket i s'ho pren molt en serio, de fet, comentava que per la tarda aniria al gimnas. No hi ha res com ser jove!!! :-O

El batalló veterà.

La pujada al cim queda a l'esquerra del canal de l'Oca, i passa molt aprop del començament d'aquesta canal, a l'iici de la canal hi trobaran l'agulla "cajoleta"...obviament, escalable! A la següent foto es veu entre mig de la boira.

La Cajoleta, l'Adrià i l'Arnau.

...s'ha de dir que hi va haver uns moments de tira-se enrera, a falta de 500 mteres i de pujada, l'Adrià es va asseure i va dir que prou, que no volia seguir, però en el fons sabia que ho faria, només calia treure la motxilla del cansansi, la mandra, el fred,...i un cop es va treure tot aquest pes, es fa sentir amb prou força per aconseguir allò que s'havien proposat. La cultura de l'esforç ens pot anar bé per això i moltes més coses, aconseguir el que ens proposem per molt dificil que sigui.

l'Adrià sense la motxilla!!! ;-)

I és que aquest cim tenia preparades més adversitats...una mica de grimpada lateral. 

El sr.encarregat escalant en travessa.

El cim no va poder pujar la Minoush, i es va quedar fen guardia a 70mts. Però la van tenir present quen van fer el sostre comarcal.

La Minoush fent guardia.

Uuuueeeee...sostre aconseguit!!!

I de gota en gota s'omple la bota. Aquesta vegada un sostre ben merescut, amb un desnivell positiu de quasibé 700mts. Sostre comarcal del Baix Llobregat, Albrada Castellana, aconseguit.

La intenció era pujar una miqueta més per fer el Sant Jeroni, que coincideix que és sostre comarcal de 2 comarques, però tenien ganes de baixar!!!...un altre dia serà! :-)

El track del'excursió ha és el següent:

Anada i tornada pel mateix lloc.

PD: Dies posteriors a l'excursió el Marc es va enterar que l'arnau va anar al gimnas per la tarda, es veu que hi tenen jacuzzi.