Sant Jeroni (Massis de Montserrat) - Sostre comarcal del l'Anoia i el Bages
Començo a pensar que Sant Jeroni és el cim més salvatge que algún visitant al Monestir de Montserrat pot fer. Quan parlo d’algú, em refereixo a una persona que estant en algun corriol de Montserrat et pot arribar a preguntar per on es va a Montserrat quan es vol referir al Monestir. I és que en els últims temps, i gràcies a les tecnologies, som capaços de fer de tot, i sobretot fer-ho sense tenir cap mena de consciència. És l’arma de doble fil que té la tecnologia, sembla que ens pot portar qualsevol lloc, però despullats del poder, ens treu empoderament, anem de clients, i com a clients ens devem al qui ens porta, sense ser conscients del que comporta fer allò.
Bé, suposo que ja heu pogut deduir quin cim hem fet aquest diumenge 16 d’octubre, Sant Jeroni de Montserrat, sostre comarcal compartit per l’Anoia i el Bages. Per tant, tenim 2 sostres comarcals més. A la llarga estaria bé repetir-lo per ser més puristes.
Aquesta vegada, l’expedició està formada per l’àvia, la Nura (germana de l’Adrià, àlies cukicú), l’Adrià i jo. Serà una prova de foc, ja que la Nura te 11 mesos i mig i encara té uns horaris a seguir, dormir/menjar…etc, però intentarem fer-ho perquè tothom estigui content.
És diumenge 16, i som capaços de sortir de Molins a les 9:30, arribem fins al pàrquing del Monestir i ja veiem que està tot ple, serà un dia on veurem japonesos i sobretot japonesos, de tant en tant algun “rana” sense samarreta i cridant “...ohhhhhh!” quan està pujant les escales.
Comencem a pujar, tots amb la seva respectiva motxilla i jo amb la Nura al darrera, hauria de dormir i ja no vol dormir, s’insinua una pujada distreta.
L’Adrià ja pregunta si farà pujada, com que ja ens coneixem, i ja té 13 anys, pel que vol, li soc sincer i li dic que la pujada es concentra sobretot al principi, fins al pas dels francesos. Ell es queixa, però acaba fent allò que se li demana i ho fa, en realitat seria capaç de fer el que volgués…
Estem una bona estona pujant escales i comencem a suar de valent, arribem al pas dels francesos, pel qui no ho coneix, son unes escales molt estretes i empinades que passen per dos monstres de roca, un cop em aquest punt les escales aniran minvan al mateix ritme que les nostres forces.
Ara ja arribem a la panxa del Bisbe i fem una parada per donar de menjar a la Nura, calculem que ja som a la meitat del camí en temps i seguim. L’Adrià ja comença a preguntar si es veu el cim i és que les ganes d’arribar hi son des de que hem sortit del cotxe, però com a la vida mateixa, quan ens posem a fer quelcom, no veiem el final de manera immediata.
En aquest tram l’Adrià i l’àvia tenen molt de temps per explicar-se coses i paradoxalment passa el temps volant, i ja ens plantem a les últimes escales que ens porten al cim. Fa temps que no passava per aquí i menys un diumenge. Podem constatar que a la rambla hi trobarem menys gent.
Ja hem fet el cim, i com no, la foto de rigor. Com que fa l’aire característic, no ens hi quedem massa temps, ja que la Nura no ens pot comunicar si passa fred o no, per si de cas, baixem ràpid després de gaudir de les vistes.
Baixem fins l’ermita de Sant Jeroni i mengem una mica abans d’encarar la baixada. L’Adrià ha fet una bona suada i es comença a notar cansat. En qüestió de 1 hora ja ens plantem al cotxe, i amb la Nura adormida, per ella també ha estat una excursió plena d’emocions, s’ha fet un fart de veure gent que la saludava, i ella encantada.
Ara ja som al cotxe, satisfets i amb un record més a la motxilla d’aquells que ens quedarà per sempre….
PD: El mateix dia a la nit, l’Adrià es va posar malalt, i els dies següents va agafar una bona febrada, segurament deuria contagiar-se a la mateixa excursió, a l’aire lliure, però amb tanta gent tampoc és d'estranyar,...i és que si una lliçó podem treure d’aquest fet, és que per molt que vulguem protegir l'ésser humà de les adversitats d'aquest mon posant barreres, no podem deixar de formar-ne part, amb les coses bones i dolentes que comporta, i que l'alegria de viure no sigui mai la moneda de canvi.
