5/01/2024
Aquest any es preveu fructífer quant a excursions, i comencem l'any amb el sostre comarcal del Baix Penedès.
Aquesta sortida ens ha acompanyat l'Alec i sa mare, la Lorena.
Fa unes setmanes que sembla que els papers s'estan girant i és que l'Adrià em reclama fer alguna excursió. Ell està motivat per fer exercici i ha deixat el sucre, però continua amb les pantalles més sovint del que m'agradaria, aquesta lluita és díficil de combatre.
S'ha de dir que són festes de Nadal i els horaris no juguen a favor nostre, aixecar-se d'hora ja és una bona fita, però aconseguim aixecar-nos al voltant de les 8:00 passades, esmorzem i a les 9:00 passem a buscar l'Alec i la Lorena, que ja ens van acompanyar en el sostre comarcal anterior i també és una motivació per l'Adrià, que es porta molt bé amb ell, podríem definir com una relació amor-odi.
Arribem a Juncosa de Montmell en 45 minuts i comencem la ruta des del pàrquing del poble. És un poble petit i molt tranquil, d'aquells que fa la sensació que s'hi ha de viure a una velocitat més relaxada.
Des del poble ja es pot insinuar cap on queda el cim, i per arribar agafarem una ruta molt bàsica, seguirem la carretera que ens porta el coll, i després remuntarem per la carena fins atansar el cim.
Mentre anem per aquest primer tram de sortida del poble i passant per la carretera, l'Adrià i l'Alec no paren de xerrar, ja m'agrada, ja que veig que surt del món de les pantalles, sigui de l'ordinador o del mòbil. I quan veig això, tinc la sensació d'estar en un cul-de-sac, on ja no hi ha marxa enrere, tota la societat està abocada a comunicar-se a través de pantalles, jo en certa manera també soc un petit addicte, que de tant en tant faig autocrítica, però costa. I el que abans defensava que l'important és el missatge que es vol transmetre i no el medi en què el transmets, ara estic més en la línia que Johan Hari, en el llibre del "Valor de l'atenció" alerta d'un estudi que va sortir a mitjan segle passat on descriu que el mateix mitjà de comunicació ja forma part del missatge, i és que no és el mateix dir -T'estimo, per Wahtsup, que dir-ho per telèfon, i molt menys dir - T'estimo, a la cara i mirant-te els ulls... Amb tot això que dic, tenim alternativa?... de moment puc dir que no tiro la tovallola.
Després de l'incís que he deixat anar gratuïtament, en realitat forma part d'un nus de corda molt llarga que em ronda pel cap i és la preocupació que em produeix l'educació dels fills, i veig que no és gens fàcil i no n'hi ha prou amb amor, ten dones compte que els fills et fan aflorar totes les teves virtuts, però sobretot i el que més pesa és que també les teves mancances com a persona. No serà just dir que no em costa fer de pare i és que una cosa és fer de pare i l'altre de ben diferent, bon pare. En aquest aspecte no em puc permetre tirar la tovallola i és que s'ho val.
Després del segon incís passo a l'excursió...
Un cop al coll, tirem a fer pista, i ja portem una bona tirada i a l'hora pujada.
Des d'aquí podem veure el mar i jo crec haver vist el sostre comarcal de l'Alt Penedès, quins records!... cada sostre comarcal em porta vivències diferents i viscudes en cada instant.
Aquest tram que comença a pujar més i baixar més, un trenca cames constant, noto en l'Adrià que el tio tira, i és que actualment va 3 dies a entrenament d'atletisme i a sobre motivat, qui el veu ara i qui el veia!!!, no hi ha res com anar motivat per la vida per aconseguir el que un es proposa, eh!, que si, Adrià!?...
Ara ja ens queden pocs metres per arribar al cim de la Talaia de Montmell i no hi veiem a ningú, personalment m'agrada no trobar-me massa gent, sobretot quan visc al dia a dia en una zona amb molta densitat de gent.
Sostre comarcal assolit, ni més ni menys que 861 metres!!!
Aquí sí que veiem una mare amb el seu fill, bravo!!!, i al cap d'una estona veiem un home de la meva edat amb un grupet de canalla, molt bé!!... m'agrada veure que la canalla també acompanyen als seus pares.
Ara ja toca baixada, s'ha de dir que l'Adrià i l'Alec ja fan de les seves i no paren de llençar pedres a tot arreu, amb el degut advertiment per part de la Lorena i meu que és perillós..., encara ens queda feina!
Durant la baixada veiem una creu en un cimet, que si el seguim ens porta a un collet que és per on baixem, però si seguim, podem arribar a un altre cimet on hi ha un castell en runes, nosaltres com que no anem sobrats de temps, decidim tirar cap al cotxe.
Aquesta baixada és dreta i relliscosa, no massa plaent com diria l'"escaslatroncs". L'Adrià té alguna relliscada que acaba amb cop de cul, es queixa una mica, però ràpid s'adona que ja en té 14 i mig, i no es pot permetre treure cap llàgrima, renega 5 segons i seguim la marxa.
Ja estem a tocar del poble per una pista i ja veiem el final de l'excursió.
Excursió circular en una zona totalment desconeguda que ens ha agradat per la tranquil·litat que s'hi respirava.
Fins a la següent!!!
